Els germans Batlló i Barrera va ser una família d'empresaris olotins del tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del segle XIX. Dels quatre germans que varen iniciar l'activitat, dos d'ells en Jacint (1803 - 1866) i en Domènec († 1866) varen morir quan estaven planejant la creació d'aquesta gran fàbrica, i Feliu i Joan Batlló varen tirar endavant amb el projecte.

Un cop constituïda la societat varen construir una gran fàbrica on agrupar la producció dispersa que tenien fins a aquell moment. La fàbrica arrendada a Francesc Quer el 25 de novembre del 1858 a Cornellà, ho era per deu anys i vencia el 1868. Potser aquest fet els va acabar d'animar al procés d'integració.[1] Entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El 13 d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867 (5 mujades, 14 mundines equivalents a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny del 1867 (1 mujada 6 mundines equivalents a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estadella; posteriorment adquiriren altres tres propietats més.El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins al 1897.

El 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica que es va inaugurar el 1870, moment en què tanquen la resta de fàbriques que teníem a Monistrol, Sitges i Tarragona. La fàbrica va néixer amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers en tissatge i entre 2.000 i 2.500 obrers. La fàbrica va ser dissenyada per l'enginyer Alejandro Mary i va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Rafael Guastavino qui, probablement, va dirigir la part arquitectònica. Aquest és un punt no confirmat, ja que no figura en el projecte i el mateix arquitecte va escriure al director del Diari de Barcelona que "el director del projecte de fàbrica és l'enginyer Mary, i que la part merament arquitectònica correspon a qui no li agrada que es publiqui el seu nom". Tot i aquesta mena de misteri és unànime entre els experts l'atribució de les solucions arquitectòniques a Guastavino.

Tot i la capacitat de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals de Can Batlló no serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es varen tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports del sud durant la guerra civil. Can Batlló va estar tancat uns dies el 1871 "per provocacions"; el 1873 es produeixen acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la policia. Els conflictes més forts d'aquesta època varen ser l'agost de 1874 quan varen suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors varen exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els Batlló no ho varen acceptar i varen denunciar al capità general el risc de disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica. Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de donar-se de baixa de la contribució industrial.[5] El 1875 són acusats de treballar en condicions insalubres i d'explotació. L'any 1876 s'instal·la l'enllumenat elèctric per part de l'empresa Tomàs Dalmau tant a la fàbrica com a les oficines del carrer Barbarà.

En el vessant comercial varen ser presents a l'exposició de Catalunya el 1871, a Vena el 1873 on varen obtenir la medalla del Progrés i el 1875 estan presents a l'exposició de Filadèlfia.

L'any 1876 es produí l'escissió de la societat; Feliu pensava jubilar-se i traspassar el negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels conflictes de la fàbrica del carrer Urgell. Joan, junt amb els seus nebots fills del seu germà Domènec mort el 1866, va muntar la fàbrica Can Batlló a Sants.

La nova etapa de la fàbrica del carrer Urgell amb Feliu i els seus fills al front comença amb una medalla d'argent a l'Exposició de París de 1878, però la medalla d'or va ser per a un competidor directe: l'Espanya Industrial. Aquell mateix any que mor Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canvien la denominació per la de «Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms.

Estand del Batlló i Batlló a la "Manifestació Catalana de 1877", obra de Joan Busquets